Aquest és un blog de prova

L’autèntic museus 2.0 està a blogger: www.museusdospuntzero.blogspot.com

Fins Aviat!

Wolfram Alpha, una altra manera de pensar Internet

Avui tenim una altra blogger convidada: Iris Torregrossa de la Biblioteca de Catalunya ens parla de l’eina de moda, un cercador, però ben diferent de Google:

Wolfram Alpha, una altra manera de pensar Internet

Wolfram Alpha promet ser l’alternativa a Google -o, si més no, passarà a la història com el primer intent de construir un nou concepte d’Internet.

Si fins ara els cercadors ens tenien acostumats a llargues llistes d’enllaços cap a pàgines web on es trobava citada la informació que cercàvem, Wolfram Alpha va més enllà i ens dóna la resposta exacta a les nostres preguntes. Com? Només cal escriure el concepte o bé la pregunta –això sí, de moment només es pot fer en anglès- de la mateixa manera que ho preguntaríem a un amic. Per exemple, si volem saber quants habitants té Buenos Aires, en tindrem prou escrivint “Population of Buenos Aires”; o bé, si ens interessa saber quina és la temperatura actual a Tòquio haurem d’escriure “What is the temperature in Tokyo?”. Igualment podem buscar informació sobre qualsevol altre tema, sempre que sigui computable i la resposta donada pugui ser expressada en xifres: matemàtiques, física, química, geografia, estadística, finances, cultura, música, esports, etc.

És d’aquesta manera com el nou cercador, desenvolupat per Stephen Wolfram, és capaç d’interaccionar amb nosaltres utilitzant un llenguatge natural, gairebé com si ho preguntéssim a una persona. Enrere queden totes les fórmules que havíem d’utilitzar per consultar Internet!

Per començar a familiaritzar-vos amb aquesta nova eina, entreu a Wolfram Alpha i deixeu-vos guiar pels exemples visuals que trobareu a la pàgina de benvinguda.

Innovacamp Mediterrània

Demà estaré tot el dia a la Innovacamp Mediterrània una “unconference” on trobar gent interessant i innovadora. Jo presentaré patrimoni.gencat i què fem a la 2.0. Qui vulgui idees per al present ja fa tard! Avui ja hi ha sessions. El programa aquí.

Statistical dissemination 2.0

El company Xavier Badosa d’Idescat ha fet una presentació fantàstica sobre el futur de la difusió de les dades. Totalment aplicable als museus i a la seva informació.

Statistical dissemination 2.0

View more presentations from badosa.

Bill Viola, premi Catalunya

Bill Viola ha estat un dels pioners del videoart i de l’experimentació. Però alhora és un home fascinat per l’art clàssic. A partir de l’any 2002 va crear una sèrie, “The Passions”, per a la Getty que es basava en grans obres de la pintura medieval i renaixentista. Viola les escenifica, les filma amb càmera ultra-slow-motion i les presenta en grans pantallas amb un moviment extremadament lent i en alguns casos amb ambientació sonora. Podeu veure’l preparant el seu treball, des de la conversa amb el conservador fins a la filmació en aquest excel·lent vídeo.

L’arribada d’aquesta exposició a la National Gallery de Londres va ser recollida com una revelació per multitud de crítics. I poc després va passar per Madrid, a la Fundació la Caixa, els mateixos dies que l’Associació de Museòlegs de Catalunya estàvem de “viatge d’exploració” per la capital del Reino…

I vaig poder veure Les Passions. I poques vegades m’he emocionat més veient art. Va ser com quan vaig entrar al Panteon a Roma. O com quan el sol va travessar les lames incomprensiblement obertes del sostre del Museu d’Orsay i va picar directament sobre els quadres de Van Gogh i Monet, fent-los esclatar de color.

No sé si les Passions de Viola són art avantguardista. Potser no. Potser és la última obra de la pintura renaixentista. Una tomba plena d’aigua que vessa majestuosament i el blanc cadaver que s’alça lentament i que cau en mans de les dues dones que el vetllaven i que produeixen en nosaltres un devassall d’emocions. El naixement, la mort, la tragèdia, el plor… i en els amants de l’art encara més perquè hi tornem a veure totes les Mares de Déu de l’art occidental amb el fill mort als braços, i semblen prendre vida davant nostre mateix.

Viola ha estat capaç de fer-nos sentir davant de les seves obres exactament el mateix que devien sentir els contemporanis de Masaccio o Masolino, el mateix que els habitants de Taüll davant el Crist de Sant Climent. I l’important no és la tècnica, no és l’exactitud de la reproducció, el vídeo, el moviment… tot això només són les eines per aconseguir el que l’art religiós occidental ha cercat des de fa milers d’anys i ha aconseguit en les obres mestres: ensenyar l’invisible, arribar a l’ànima humana i transformar-la.

Si hi ha algún artista dels últims anys que s’hi ha atansat és Bill Viola.

Radio Web Macba guanya el premi a millor podcast al Museums and the Web 2009!

A la Ville de Barcelone… però en plan museus…

Felicitats Sònia!!!!!!!!!!!!!!! i a la resta de la gent del Macba!

Els altres guanyadors, en aquesta llista

El Brooklyn Museum s’ho emporta gairebé tot!

(PD) I jo cada vegada que hi vull accedir a la seva web no puc (??? a algú més li passa???)

MW2009=muntanyes d’informació interessant… tenim material per llegir i mirar per setmanes.

Museums and the web 2009 (actualitzat)

Search Twitter.

#MW2009 i #museums and the web

Actualització (17-4-2009)
Estic seguint les sessions de Museums and the web a Twitter, pràcticament en directe… és tot un flash la veritat. I si veiem les fotos dels participants doncs encara més…

En algunes de les fotos es veu la gent seguint la conferència mentre prenen notes al portàtil… i twittegen!!! I a banda de la pantalla amb el powerpoint n’hi ha un altra amb el twitterfall dels comentaris de la gent, funciona com a backchannel… increïble però segur que en dos o tres anys estem igual nosaltres i per anar-nos preparant… un article im-pres-cin-di-ble: Com fer presentacions a un públic que twitteja.

El nou cinema d’Internet

Segueixo amb el tema… Avui trobo a Microsiervos un exemple del que és el nou cinema que neix a Internet. Tim Smit. 150 euros i molta molta creativitat. Més d’un milió de visites…

I n’he recordat un parell més:
Teaserland. un festival de trailers falsos (!)
Lo que tu quieras oir. Segurament la pel·lícula més vista de la història del cinema espanyol. (88 milions de visualitzacions)
Bloody Omaha. Simplement increïble el que poden fer només tres persones.

I una de les presentacions del TED. J.J. Abrams (Lost) explicant que amb els nous efectes especials quan en una classe un noi li diu que vol fer cine ell li diu el mateix que abans deia als que volien escriure: “Go, and write, is free!” “Go, make your movie, there is nothing stoping you!”

Ah, i aquest diumenge a la Vanguardia per 1€ Minority Report… Frikimovie per als bojos d’Internet i les interfícies que quatre dies després ja era realitat i en més d’un projecte.

Juan Varela, el periodisme, la ministra, Guardans i el futur d’Internet

Juan Varela és un dels referents del periodisme digital, a Espanya i sense por es podria dir que a Europa. En dos dies ha fet una insòlita sèrie de posts sobre el futur del periodisme, dels diaris i del tàndem González-Sinde – Guardans al seu blog Periodistas 21. Varela defensa la nova cultura d’Internet però no les descàrregues indiscriminades, i és una de les poques veus que aporten reflexió i arguments sòlids en aquest debat.

Sobre la ministra:

Una ministra para el lobby del cine.

Una ministra con conflicto de intereses.

Una ministra contra Internet.

¿Quién dijo miedo ministra?

Sobre Ignasi Guardans: (la primera opinió que llegeixo sobre Guardans amb una mica de substància, perquè el que han publicat els diaris…)

Un bloguero para amigar a cine e internautas.

I una mica més antic però simplement perfecte:

Más negocio, menos piratería.

I sobre el futur del periodisme i els diaris:

Mejor publicidad antes que volver al pago.

Google aconseja a los diarios convertirse en medios plataforma.

Avui ha vingut al despatx un fotògraf free-lance que treballa de quan en quan per nosaltres. Treballa molt perquè és un fotògraf de premsa extraordinari. I és clar, hem parlat una estona sobre com estava el panorama, i m’ha explicat unes quantes històries… Publicitats de diari que valien fa tres anys 30.000 euros i que ara valen 7.000 i no es venen. Redaccions plenes de cadires buides, periodistes prejubilats amb 52 anys, gent que ha donat tota la vida al diari, ara al carrer. Fotògrafs inclosos. Però ell ja ho deia fa anys als companys quan va començar la revolució digital: has d’oferir alguna cosa més, una foto especial. No pots donar només la foto tòpica perquè quan tothom tingui càmera, què vendràs? Ara molta gent es fan les fotos dels actes ells mateixos. Però quan volen una foto especial, criden al Jordi. I aquells fotògrafs que només venien perquè tenien el monopoli de la fotografia ara estan a casa. I els diaris han viscut del monopoli de l’accés al públic, per això la seva publicitat valia diners, perquè la gent la mirava. Aquest era el seu negoci. Com les teles. Ara la gent ja no mira la publicitat dels diaris i el seu negoci s’ha enfonsat. Ara ningú té l’accés monopolístic al públic. Ui perdó. Sí que el té algú… Google. I per això són qui són.

I els museus? com ja he dit alguna vegada, teníem el monopoli de l’accés a l’art i a una bona part de la cultura… i ara ja no el tenim. Altres poden prendre (i fer amb molta dignitat) el que era el nostre paper. Qui no espavili es trobarà sense públic, sense recursos i sense suport. I els valents que intentin coses noves i tinguin èxit entraran per la porta gran en aquest segle tan convuls que és el XXI.

González-Sinde la ministra que no entenia Internet

A mi m’agrada molt el cinema, des de la Joana d’Arc de Dreyer fins a la Jovovich, perquè no. I segueixo amb passió la transició del cinema analògic al cinema digital un procés que en la fotografia ja es va donar fa cinc anys i que vaig viure de ben aprop. I que va afectar profundament a la indústria i als fotògrafs professionals que van veure com s’obria el terra sota els seus peus. Després ha passat el mateix amb la música, ara li toca al cinema.

Espanya és un dels racons de món on la gent es baixa més pel·lícules d’Internet. Perquè? perquè a la gent li agrada el cine i a la tele no ens el donen en condicions mínimament raonables. I és més fàcil (i gràtis) baixar-s’ho que anar al vídeoclub. I perquè no tenim una opció de pagament que sigui més fàcil, ràpida i convenient que fer-ho per l’emule. Als USA, tenen Netflix i l’iTunes a més d’Amazon, i és clar els americans també es baixen coses, però qui vol comoditat i immediatesa paga uns pocs dolars i a mirar el que vols en un minut…

La gent s’ha buscat la vida. Com quan TV3 va estrenar Bola de Drac fa una pila d’anys. No hi havia merchandising, i els nens i no tan nens es feien fotocòpies i dibuixos de la sèrie i les canviaven i les venien (!) al mercat de Sant Antoni. Doncs ara passa el mateix, si no hi ha oferta comercial els individus se la creen i de forma molt eficient, les xarxes P2P funcionen molt bé. I no està de més recordar que compartir fitxers per aquestes xarxes sense lucre no és delicte a Espanya.

I ara tenim una ministra que pensa que el cinema espanyol està en perill de desaparèixer per culpa d’Internet.

“Peleando para que las descargas ilegales no nos hagan desaparecer, para que nuestros administradores comprendan que en el negocio de la red no pueden ganar sólo las operadoras de adsl, mientras quienes proporcionamos los contenidos, perdemos”

A veure, les pel·lícules que es baixa la gent d’Internet no són precisament espanyoles… Si la gent no va a veure els films que s’han fet amb un finançament hiper-subvencionat (a Espanya i a Catalunya), o extorquint a les televisions i que a vegades ni tan sols s’estrenen a les sales, doncs no és per culpa d’Internet, que abans la gent tampoc hi anava a veure-les si no era l’Almodovar, el Torrente o el Chiquito de la Calzada. Hi ha rumors de que el que s’està negociant és un “canon” sobre la connexió a Internet. Precisament el que necessita aquest país per afavorir la innovació, Internet més car. No és estrany doncs que la ministra Sinde(scargas) tingui ja un fantàstic club de fans a Facebook que creix de forma vertiginosa. Ara que potser no és tan dolenta, perquè les seves declaracions seguien així:

Peleando para fomentar la venta y alquiler de películas por internet de manera justa, cómoda y ventajosa para el usuario. Hay miles de puestos de trabajo en juego”

És clar que el primer intent de fer aquesta plataforma tecnològica que permeti el visionat per Internet a Espanya és Filmotech, pel·lícula destacada… Matrimonio a la italiana, 1963… Per guanyar diners per visionat no anem bé… Ara amb el canon pagant tothom sí, és clar…

El cinema fet aquí sobreviurà, i tant, i en realitat creixerà, en produccions i públics, però serà el que faran gent nova que ara tenen 16 anys i que amb 2.000 euros de pressupost el distribuiran per Internet, aconseguiran milers de visionats i després aniran a festivals i al cap d’un temps a les sales de cinema. Això és el futur i no el canon, la Sinde i l’SGAE.

Ja podría haver nomenat a David Bravo.