Fins Aviat!

Wolfram Alpha, una altra manera de pensar Internet

Wolfram Alpha promet ser l’alternativa a Google -o, si més no, passarà a la història com el primer intent de construir un nou concepte d’Internet.

Si fins ara els cercadors ens tenien acostumats a llargues llistes d’enllaços cap a pàgines web on es trobava citada la informació que cercàvem, Wolfram Alpha va més enllà i ens dóna la resposta exacta a les nostres preguntes. Com? Només cal escriure el concepte o bé la pregunta –això sí, de moment només es pot fer en anglès- de la mateixa manera que ho preguntaríem a un amic. Per exemple, si volem saber quants habitants té Buenos Aires, en tindrem prou escrivint “Population of Buenos Aires”; o bé, si ens interessa saber quina és la temperatura actual a Tòquio haurem d’escriure “What is the temperature in Tokyo?”. Igualment podem buscar informació sobre qualsevol altre tema, sempre que sigui computable i la resposta donada pugui ser expressada en xifres: matemàtiques, física, química, geografia, estadística, finances, cultura, música, esports, etc.

És d’aquesta manera com el nou cercador, desenvolupat per Stephen Wolfram, és capaç d’interaccionar amb nosaltres utilitzant un llenguatge natural, gairebé com si ho preguntéssim a una persona. Enrere queden totes les fórmules que havíem d’utilitzar per consultar Internet!

Per començar a familiaritzar-vos amb aquesta nova eina, entreu a Wolfram Alpha i deixeu-vos guiar pels exemples visuals que trobareu a la pàgina de benvinguda.

L’arribada d’aquesta exposició a la National Gallery de Londres va ser recollida com una revelació per multitud de crítics. I poc després va passar per Madrid, a la Fundació la Caixa, els mateixos dies que l’Associació de Museòlegs de Catalunya estàvem de “viatge d’exploració” per la capital del Reino…

I vaig poder veure Les Passions. I poques vegades m’he emocionat més veient art. Va ser com quan vaig entrar al Panteon a Roma. O com quan el sol va travessar les lames incomprensiblement obertes del sostre del Museu d’Orsay i va picar directament sobre els quadres de Van Gogh i Monet, fent-los esclatar de color.

No sé si les Passions de Viola són art avantguardista. Potser no. Potser és la última obra de la pintura renaixentista. Una tomba plena d’aigua que vessa majestuosament i el blanc cadaver que s’alça lentament i que cau en mans de les dues dones que el vetllaven i que produeixen en nosaltres un devassall d’emocions. El naixement, la mort, la tragèdia, el plor… i en els amants de l’art encara més perquè hi tornem a veure totes les Mares de Déu de l’art occidental amb el fill mort als braços, i semblen prendre vida davant nostre mateix.

Viola ha estat capaç de fer-nos sentir davant de les seves obres exactament el mateix que devien sentir els contemporanis de Masaccio o Masolino, el mateix que els habitants de Taüll davant el Crist de Sant Climent. I l’important no és la tècnica, no és l’exactitud de la reproducció, el vídeo, el moviment… tot això només són les eines per aconseguir el que l’art religiós occidental ha cercat des de fa milers d’anys i ha aconseguit en les obres mestres: ensenyar l’invisible, arribar a l’ànima humana i transformar-la.

Si hi ha algún artista dels últims anys que s’hi ha atansat és Bill Viola.

Felicitats Sònia!!!!!!!!!!!!!!! i a la resta de la gent del Macba!

Els altres guanyadors, en aquesta llista

El Brooklyn Museum s’ho emporta gairebé tot!

(PD) I jo cada vegada que hi vull accedir a la seva web no puc (??? a algú més li passa???)

MW2009=muntanyes d’informació interessant… tenim material per llegir i mirar per setmanes.

#MW2009 i #museums and the web

Actualització (17-4-2009)
Estic seguint les sessions de Museums and the web a Twitter, pràcticament en directe… és tot un flash la veritat. I si veiem les fotos dels participants doncs encara més…

En algunes de les fotos es veu la gent seguint la conferència mentre prenen notes al portàtil… i twittegen!!! I a banda de la pantalla amb el powerpoint n’hi ha un altra amb el twitterfall dels comentaris de la gent, funciona com a backchannel… increïble però segur que en dos o tres anys estem igual nosaltres i per anar-nos preparant… un article im-pres-cin-di-ble: Com fer presentacions a un públic que twitteja.

I n’he recordat un parell més:
Teaserland. un festival de trailers falsos (!)
Lo que tu quieras oir. Segurament la pel·lícula més vista de la història del cinema espanyol. (88 milions de visualitzacions)
Bloody Omaha. Simplement increïble el que poden fer només tres persones.

I una de les presentacions del TED. J.J. Abrams (Lost) explicant que amb els nous efectes especials quan en una classe un noi li diu que vol fer cine ell li diu el mateix que abans deia als que volien escriure: “Go, and write, is free!” “Go, make your movie, there is nothing stoping you!”

Ah, i aquest diumenge a la Vanguardia per 1€ Minority Report… Frikimovie per als bojos d’Internet i les interfícies que quatre dies després ja era realitat i en més d’un projecte.

Espanya és un dels racons de món on la gent es baixa més pel·lícules d’Internet. Perquè? perquè a la gent li agrada el cine i a la tele no ens el donen en condicions mínimament raonables. I és més fàcil (i gràtis) baixar-s’ho que anar al vídeoclub. I perquè no tenim una opció de pagament que sigui més fàcil, ràpida i convenient que fer-ho per l’emule. Als USA, tenen Netflix i l’iTunes a més d’Amazon, i és clar els americans també es baixen coses, però qui vol comoditat i immediatesa paga uns pocs dolars i a mirar el que vols en un minut…

La gent s’ha buscat la vida. Com quan TV3 va estrenar Bola de Drac fa una pila d’anys. No hi havia merchandising, i els nens i no tan nens es feien fotocòpies i dibuixos de la sèrie i les canviaven i les venien (!) al mercat de Sant Antoni. Doncs ara passa el mateix, si no hi ha oferta comercial els individus se la creen i de forma molt eficient, les xarxes P2P funcionen molt bé. I no està de més recordar que compartir fitxers per aquestes xarxes sense lucre no és delicte a Espanya.

I ara tenim una ministra que pensa que el cinema espanyol està en perill de desaparèixer per culpa d’Internet.

“Peleando para que las descargas ilegales no nos hagan desaparecer, para que nuestros administradores comprendan que en el negocio de la red no pueden ganar sólo las operadoras de adsl, mientras quienes proporcionamos los contenidos, perdemos”

A veure, les pel·lícules que es baixa la gent d’Internet no són precisament espanyoles… Si la gent no va a veure els films que s’han fet amb un finançament hiper-subvencionat (a Espanya i a Catalunya), o extorquint a les televisions i que a vegades ni tan sols s’estrenen a les sales, doncs no és per culpa d’Internet, que abans la gent tampoc hi anava a veure-les si no era l’Almodovar, el Torrente o el Chiquito de la Calzada. Hi ha rumors de que el que s’està negociant és un “canon” sobre la connexió a Internet. Precisament el que necessita aquest país per afavorir la innovació, Internet més car. No és estrany doncs que la ministra Sinde(scargas) tingui ja un fantàstic club de fans a Facebook que creix de forma vertiginosa. Ara que potser no és tan dolenta, perquè les seves declaracions seguien així:

Peleando para fomentar la venta y alquiler de películas por internet de manera justa, cómoda y ventajosa para el usuario. Hay miles de puestos de trabajo en juego”

És clar que el primer intent de fer aquesta plataforma tecnològica que permeti el visionat per Internet a Espanya és Filmotech, pel·lícula destacada… Matrimonio a la italiana, 1963… Per guanyar diners per visionat no anem bé… Ara amb el canon pagant tothom sí, és clar…

El cinema fet aquí sobreviurà, i tant, i en realitat creixerà, en produccions i públics, però serà el que faran gent nova que ara tenen 16 anys i que amb 2.000 euros de pressupost el distribuiran per Internet, aconseguiran milers de visionats i després aniran a festivals i al cap d’un temps a les sales de cinema. Això és el futur i no el canon, la Sinde i l’SGAE.

Ja podría haver nomenat a David Bravo.